El reino de la piel

El gesto feliz de leer en braille una vida al desnudo.

SOROLLA
Ivan Tubau

Fores, diuen els foscos castellans metafísics,
un pintor lluminós, fàcil, superficial.
Diuen que feies pactes amb el blau de la mar
i l’arena daurada, amb les barques i el sol.

I diuen que el deixares lliscar lent i suau
per damunt de les pells humides de les dones
vestides de lli blanc i per les veles ocres
de barques i els xiquets
nus i rient feliços.

I diuen que donares de la realitat
una imatge agradosa, d’enganyós esplendor.
Et va trair la mà, diuen, el teu pols ferm
que amb cada pinzellada donava una emoció.

Eres sensible, diuen, i sabies mostrar
la crosta de les coses, però mai no volies
penetrar a l’entranya de la vida en allò
que en diuen trascendencia.

Ells pensen, unamunos severs i escardalencs,
que l’ànima i el ser no viuen a ple sol
i que els hem de buscar amb bisturí als quiròfans
o potser al tripaire.

No saben, supose que saps que ja ho sé,
que el regne de la pell és el que importa
-ho digué un poeta valencià-,
que hi ha altres mons però viuen en este
-ho recorda l’anunci d’un perfum-
i que és en l’epidermis on fan niu
totes les dimensions del ser humà.

No saben, supose que saps que ja ho sé
-“os perderà la estética”, digueren-,
que és impropi de gent ben educada
a la riba del mar Mediterrani
mostrar al veïnat sense reserva
el fetge cru, els ronyons, “el sentimiento
trágico de la vida” diuen ells.