Fins demà

Con el correo llega esta maravilla y el aplazamiento, con excusas verosímiles, de un almuerzo en el que de seguro el verbo se hace carne y tiembla de nuevo el misterio. Ya son muchos años para el melodrama. Demasiada complicidad. Y tengo por bien supremo, sagrado, el hecho de que me acepten con el peso inmenso de mis defectos, de mi máscara, que tanto pesa.

Así que contesto sinceramente. Moltes ganes de veure't, amor. Y unas líneas de Ferrater que hablen por mí.

Que hablan de nosotros y tantos años:

HORA BAIXA

Surto de casa, amb pressa
de veure't, i em fa nosa
la cartera feixuga
de feina per després,
i et diuen per telèfon
que fa uns minuts tot just
que he sortit, i t'irrites
de pressa de sortir
a dir-me que tens feina,
que fins demà-
i et crido
per telèfon, i em diuen
que fa uns minuts tot just
que has sortit, i no sé
si tornar-me'n-
Desordre
pels convulsos carrers,
no s'esmena la pluja,
i és insensat que encenguin
tants llums per ells (la nit
se'ns tira més a sobre).
Massa cor disponible,
massa excés de nosaltres
tremola. No veiem
la filigrana lleu
del primer contrallum
ni ens empara la gràcia,
per sempre, d'una línia
més precisa que el viure
(trèmul, i massa al dia).